kargol_
solsavui_
Som tan poca cosa i tenim tanta facilitat
Desitges no fer res. Deixar d’anar de bòlit, carregar les piles. T’atabales i només et veus amunt i avall, a totes hores. No te’n adones, el rellotge corre més ràpid i vols parar. I ara que per fi arriba aquell moment en què pots dir... no he de fer res, puc agafar un bon llibre i descansar, se’t fa tot una muntanya.
I no serà perquè no tinguis prou hores per fer tot el que vols, sinó perquè sembla com si en comptes de carregar les piles algú te les descarregués i et caigués a sobre tot el que has fet en les últimes setmanes.
Algú diria que ja va bé, trencar amb la rutina, però a mi això em sembla més rutina que mai. Massa temps disponible per no fer res de bo i passar massa estones davant d’un aparell estúpid com és aquest. Substitut de la televisió per generacions com la meva i les que encara estan en camí.
Ves a saber, potser que em busqués un bon llibre, tot i que també podria fer una mica el guiri i anar a la platja. Tan de bo això servís per relaxar-se, però és que a la platja no hi cap ningú més... hi ha massificació.
La teva “bombolla personal” no existeix i ves a saber si algú sap que vol dir això. Cinc o sis línies de tovalloles esteses a ca la platja i una cua d’estiuejants pixapins al forn de pa. Cotxes histèrics buscant aparcament que no trobaran i cues que ocupen tot els supermercats, botigues o qualsevol reclam de masses. Mes val que no agafis la bici, segur que acabes atropellant algú.
Ja podríeu deixar l’estrès a casa abans de marxar de vacances, segur que no deix gaire lloc disponible a la maleta per ficar tots els burberry.
No puc dir que no em fes respecte… que no estigués nerviosa i que, fins i tot, em fes por el fet de no ser capaç de tirar endavant un repte com aquest. Hauria pogut dir que no, però també me’n hagués penedit pel fet de negar la possibilitat de superar-me, o almenys d’intentar-ho.
Però ara mateix, encara que soni molt d’allò, sóc feliç i durant aquests dies m’he sentit molt bé. I puc dir que he tornar amb algunes coses més a la maleta... una dosi triple de paciència, carinyo, molt de relativisme (si se’n pot dir així) i sobretot molta alegria.
De totes formes... tornem a la massificació d’un barri d’estiuejants, tornem als concerts de festa major i les tajes amb els amics. D’ara endavant, però... potser canvien algunes coses... tinc ganes d’engegar nous projectes
... ja sóc aquí !!
