Tot va començar un dia que el Marc va anar amb el seu pare al MNAC. El nen, mentre tombava encuriosit per les sales del museu, va veure un quadre molt estrany. Aquest quadre no era estrany perquè la seva imatge tingués quelcom peculiar o diferent, sinó perquè el seu marc no acabava de tancar bé.
El petit va pensar que els personatges que apareixien al llenç podrien marxar i es va espantar molt: aquelles persones no coneixen res del seu món i tot seria molt difícil per ells si sortien del quadre!
Llavors, va agafar un plastidecor de color daurat, del mateix color que el marc i, sense que ningú no el veiés, va tancar aquell forat tant i tant perillós. Quan ho va enllestir es va sentir millor. D’ara endavant no hauria de patir, perquè aquells personatges ja no sortirien del seu quadre i viurien ben tranquils.
Des d’aquell precís moment, el Marc va començar a veure al seu voltant tot un món ple de quadrats mal tancats. Hi havia quadrats a casa, a l’escola, al carrer... i mai no va poder deixar de tancar-los. Se sentia com un superheroi, que salvava el món cada cop que treia el seu color daurat.
El món havia canviat massa ràpid. Ara tot era rodó, tan rodó com la lluna plena, i no quedava res que ell pogués tancar amb el seu llapis de color daurat.
Paula.
