Desitges no fer res. Deixar d’anar de bòlit, carregar les piles. T’atabales i només et veus amunt i avall, a totes hores. No te’n adones, el rellotge corre més ràpid i vols parar. I ara que per fi arriba aquell moment en què pots dir... no he de fer res, puc agafar un bon llibre i descansar, se’t fa tot una muntanya.
I no serà perquè no tinguis prou hores per fer tot el que vols, sinó perquè sembla com si en comptes de carregar les piles algú te les descarregués i et caigués a sobre tot el que has fet en les últimes setmanes.
Algú diria que ja va bé, trencar amb la rutina, però a mi això em sembla més rutina que mai. Massa temps disponible per no fer res de bo i passar massa estones davant d’un aparell estúpid com és aquest. Substitut de la televisió per generacions com la meva i les que encara estan en camí.
Ves a saber, potser que em busqués un bon llibre, tot i que també podria fer una mica el guiri i anar a la platja. Tan de bo això servís per relaxar-se, però és que a la platja no hi cap ningú més... hi ha massificació.
La teva “bombolla personal” no existeix i ves a saber si algú sap que vol dir això. Cinc o sis línies de tovalloles esteses a ca la platja i una cua d’estiuejants pixapins al forn de pa. Cotxes histèrics buscant aparcament que no trobaran i cues que ocupen tot els supermercats, botigues o qualsevol reclam de masses. Mes val que no agafis la bici, segur que acabes atropellant algú.
Ja podríeu deixar l’estrès a casa abans de marxar de vacances, segur que no deix gaire lloc disponible a la maleta per ficar tots els burberry.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada