Concert

Después de un invierno malo,

una mala primavera.

Dime por qué estás buscando

una lágrima en la arena...

all my lovinnnngggg nainonainonaaaaaaa!!! (8)

Gràcies

Si demà quan desperti ja no et tinc al costat,
m'hauré d'omplir de forces per seguir caminant.
Com puc fer per somriure, aixecar el cap i oblidar?
són paraules d´un llibre que té punt i final.

Malgrat coneguem el valor dels que els envolten, quan estem fotuts és quan ens adonem, encara més, que les persones que tenim al costat són meravelloses. Diuen que els amics els pots comptar amb els dits d'una mà, però, sincerament, vosaltres sou uns alguns més i sou molt importants per mi. Tot plegat sonarà molt cursi, però sense valtros m'hagués enfonsat bastant. Gràcies per ser com sou i estendre'm la mà quan ho he necessitat. Gràcies per no deixar-me caure i aconseguir que somrigués quan, en realitat, volia plorar.

I per Santa Tecla genial. La troba i obrint pas ple de felicitat, riure i bogeria; cesk freixas i strombers força com el temps... però també en gran companyia.

Ara toca seguir endavant  :)

Comiat

El sentimentalisme barat et va funcionar mentre callaves, ja podies haver parlat abans i deixar veure com cony eres de veritat. Tan sols vull dir-te que ningú m'havia decebut mai tant com a persona, ni com a amic. La façana d'heroi, fred, que aparentes un dia caurà i jo no voldré veure-ho. Idealisme fals, si no parteix d'una persona amb valors humans. Ja no parlo d'amor, tan sols de l'amistat, un valor que m'has demostrar desconèixer. No vull saber res més de tu: gràcies.

Paula.

Fugisser

Aconseguir el que vols fins el punt en què et deixen no és cap proesa, sinó una submissió davant al desig de l'altre. Cap decisió, sense diàleg, et pertany. Cap decisió que parli de tu, sense tu, és legitima, però si real. Has pres decisions, però la resta... les que no són teves i van més enllà dels teus límits et fan vulnerable.

És un miratge, una il•lusió, quan obres els ulls i el seu cos nu no és a vessar teu. No tens res, tampoc cap record, perquè en fuges, de recordar les seves carícies. Et fa por recordar i trobes refugi en el sentiment, en un deixar-te endur pel plaer, pel desig i per un amor fugisser, un amor de diumenge que ni tan sols és això.

Potser és el que busques, esmaperduda. T’has convençut que no vols anar més enllà i ho acceptes. Potser, saps que no et convé, però no vols deixar-ho enrere.

Penses, en realitat, que t’agrada, molt, i és així. Però saps que no hi ha res que sustenti res en l’aire i saps que, quan giris cua, el mirall que us reflexa deixarà de fer-ho. I no t’agrada, no t’agrada sentir que no ets res, que no et pertany res més, fora de tu mateixa. Perquè el seu cos i les seves carícies no pertanyen més que al rellotge.

I, fins ara, has après que el temps no s’atura pel vostre desig i que la seva imatge deix de ser real quan les finestres del tren posen rumb al teu dia a dia.

09.09.08 [0.37 h]
jo mateixa...

Feblesa

Si no perds la por a caure, romandràs pres, o carceller -digues-li com vulguis-, dels teus propis records i comoditats. Incapaç d'aixecar un peu, per por a no trobar terra ferma, no aprendràs a caminar.

A mesura que avancis, la terra, a voltes, serà aspra i et caldrà anar més lluny. Però la vida es construeix a cada pas i negar-ho, et fa rebutjar els teus somnis i ancorar-te a un present massa còmode. 

Perquè els somnis et fan anar més enllà, et donen vida, quan sota teu s'escampa un buit immens. I no caus, perquè has decidit avançar.

Avançar et dóna vida i també força. Però si atures la batalla, si aquesta resta en standby, els mateixos trets et tocaran un cop rere un altre. I, llavors, et tornaràs feble. Tan feble, que no podràs veure els teus somnis, perquè no seràs capaç d'alçar la vista de les teves pròpies ferides.


06.09.08 [1.52 h] 
jo mateixa...