[*]
Es va sentir transparent, com aquella classe de persones que no han de ser mai res d'important. En veure, a través d'uns altres ulls, allò que no hagués volgut viure, va reconèixer la por. Una por irracional, ja que mai havia tingut raons de pes per sentir-se així. I va ser una mirada mig buida, que li havia fet sentir aquella malenconia. Un mal de cap que no era seu, una tristesa robada: anònima.
No va saber reconèixer en aquell individu la seva mirada, ni els seus ulls grisos, ni la seva pell, cada cop més fina i pansida. I va defugir el mirall abans de trencar completament el seu somni. Era ell, o el que encara quedava del seu reflex. Havien passat molts anys, però ell havia començat a fer-se vell en el moment en que va deixar de creure que podia ser algú tan sols per ser com era.
No va saber reconèixer en aquell individu la seva mirada, ni els seus ulls grisos, ni la seva pell, cada cop més fina i pansida. I va defugir el mirall abans de trencar completament el seu somni. Era ell, o el que encara quedava del seu reflex. Havien passat molts anys, però ell havia començat a fer-se vell en el moment en que va deixar de creure que podia ser algú tan sols per ser com era.
Paula
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada