Sents que al mínim cop de vent pots esquinçar-te, fer-te a trossos, trencar-te. Estàs bé, però, per moments, et cobreix la nostàlgia, quan l’únic que vols és no recordar. Vols seguir endavant, però has de fer teves tantes coses, has de pair tants moments, tantes coses que han passat i que no podran tornar a ser. No ho vols admetre, però ets feble, no pots deixar de ser persona i tens sentiments. Penses que no pots tapar-te els ulls i seguir endavant, perquè te la fotries molt grossa. I, saps que no cauràs perquè camines sobre una malla prou segura, però et sents fràgil, molt fràgil. Com si pogueres trencar en un mar de llàgrimes en qualsevol moment, com si t’hagueren de tombar amb el dit petit...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada